Maria José Mateu Faet
Hui se celebra el dia de la infància i molts des d’institucions públiques aprofitaran per a felicitar les xiquetes i els xiquets, i donar-los ànims en aquests moments tan durs per a tots, però no tots ho faran des del cor, molts ho faran perquè cal fer-ho en aquest dia. Per pur protocol, per complir amb l’efemèride. I punt.
Ho faran aquells que han abandonat a la infància des del mes de març quan va començar la pandèmia, els que els van deixar viure aquest procés desemparats i recolzant sobre els seus muscles el pes de la responsabilitat de l’expansió del virus.
Tots aquells que els van negar jugar durant la primera ona, i que ho continuen fent durant la segona, aquells adults que semblen haver oblidat que un dia van ser xiquetes i xiquets alegres, que jugaven i reien amb amigues i amics als carrers del poble.
Els mateixos adults que ara permeten les reunions en els bars amb la finalitat de no afonar l’economia, però prohibeixen a les xiquetes i els xiquets jugar als parcs perquè són un focus d’expansió. Els mateixos que no permeten als més xicotets jugar als parcs, si permetien que es jugara a futbol al camp, ajuntant-se menors de cursos, col·legis i fins i tot municipis diferents.
A cas no és més infecciós un adult “desinhibit” en un bar o a casa en una reunió d’amics? Han pensat a cas amb quantes persones té contacte un adult al llarg del dia?En el treball, en la compra, en el gym …? I les xiquetes i els xiquets practicant activitats esportives, no contagiaven fins ara? Ho vinc a dir perquè ara és quan s’ha suspès, però fins al moment mentres es tancaven els parcs, seguien anant a entrenar.
Doncs bé, sembla ser que cap ha hagut de llegir els estudis que s’han realitzat en tota Europa en els quals es conclou que xiquets que han estat junts jugant i aprenent, tenen la mateixa càrrega viral o fins i tot menor, que qualsevol adult.
Tampoc semblen haver llegit informes psicològics de com es van veure afectats menors després del primer confinament, perquè estan tornant a cometre els mateixos errors amb elles i ells.
Generacions de xiquetes i xiquets que recordaran aquest temps com un malson, els estan robant el seu temps de ser xiquetes i xiquets lliures, els roben el temps de jugar i divertir-se obligant-los a viure el món mecànic dels adults, de casa al col·legi i del col·legi a casa.
Tots aquests menors han complit i respectat les normes molt millor que qualsevol adult, i continuen fent-ho, i en alguns municipis com el nostre se’ls continua estigmatitzant.
Per què un xiquet o una xiqueta no pot jugar al parc en un poble, però si pot fer-ho en el del costat?
Clarament no es deu al fet que l’equip de la senyora Pérez estiga més o menys informat, sinó senzillament de les sensibilitats del partit que governe. I en aquest municipi, igual que en molts altres, els governants han decidit tallar les ales a la infància, i que siguen els menors els que han de “fer les coses bé” quan hi ha adults que necessitarien més d’una classe d’empatia i solidaritat amb la resta de persones, perquè aquesta pandèmia la vivim totes i tots, però si totes i tots no fem les coses bé no serveix de res.
El “dir” no és el mateix que el “fer”, i l’equip de govern ho sap bé perquè és la viva imatge del “fes el que et dic però no el que faig”.
Aprenguem més dels més menuts i deixem-los ser xiquets i xiquetes, perquè tenen dret a jugar, perquè les xiquetes i els xiquets no “s’adapten”, es resignen.
Pensem més en les futures generacions, i menys en les pròximes eleccions.